Coca tovada de pasta d’ensaïmada coberta de pinya

Ingredients: Un quilo de farina de panet (és la blava, la de força) del Forn Nou, trenta grams de llevat del Forn Nou (si en sobra, es pot congelar per a una altra vegada que en vulguem emprar), tres ous sencers, un quart de quilo de sucre, un tassonet d’oli de gira-sol, aigua tèbia, pinya natural -millor si no és almivarada-  i dos-cents grams de saïm.

Per a preparar-ho:  Aquesta és la típica coca de tres tous i té pocs secrets més enllà de ser molt metòdic amb els ingredients i saber tupar bé la pasta. En una ribella ben alta –quan comença a tovar, creix tant que pot vessar si la ribella és baixa– posam el quilo de farina de panet, el llevat desfet amb els dits –no esmicolat ni diluït en aigua tèbia–, el sucre, els tres ous i l’oli de gira-sol. És important que tant amb aquesta com amb altres masses no facem servir oli d’oliva per a evitar el gust fort d’aquest i que la massa final doni agrura i sigui mala de pair.

Un detall important és la textura que ha d’anar agafant la massa. Ha de ser una pasta clareta  i una mica aigualida i lluny de la textura de la massa per a fer panades; per això, una vegada que tinguem tots els ingredients ajuntats, anirem mesclant-la amb l’aigua tèbia fins a aconseguir la textura desitjada. La massa final és aferradissa i no se’n va dels dits amb facilitat. Arribats a aquest punt, taparem la ribella amb un pedaç blanc net i ho deixarem tovar.

Hem de tenir en compte que aquesta coca s’ha de preparar d’un dia per l’altre. Per a menjar-la diumenge –típiques postres familiars– la pastarem dissabte capvespre. Just abans d’anar a jeure li romprem el tou per primera vegada, pastant i atupant bé la massa de bell nou. Quan més es tupa, millor surt la coca.

És quasi obligatori enfornar aquestes coques en llaunes metàl·liques, com més antigues millor. Fins i tot si es pot dur la llauna amb les tallades repartides al forn perquè la coguin allà. Surten molt millors. En qualsevol cas, si la fem a casa, que també surten bones.  Posarem els dos-cents grams de saïm a dins de la massa, a traces gruixudes. Trobar un bocí de saïm ja cuit dins la massa serà com menjar un bocí d’ensaïmada. Escamparem la massa per damunt la llauna –millor rodona– sense omplir-ne tot el fons perquè la coca creix al forn. Damunt la pasta hi posarem  la pinya i deixarem que tovi una mica (no massa). Ja està llesta per a enfornar. Ha de quedar ben cuita. Si no escampam bé la massa, correm el perill que la part més alta ens quedi una mica crua. El forn ha d’estar calent i a 170 graus més o manco durant quaranta-cinc minuts. En haver passat mitja hora, si ha enrossit bé, podem baixar la temperatura a 155 graus.

Quan hagi quedat cuita i de coloret torrat per damunt, la podem desenfornar i esperar per a menjar-la que refredi. Abans de servir a taula s’ha d’espolsar de sucre fi ben mòlt.

Per a qui li agrada la mescla del dolç i el salat, aquesta coca és encara millor si distribuïm el següent ordre damunt la massa: (sbustituïnt la pinya pels albercocs quan en sigui temps) bocí d’albercoc farcit de confitura, tallada de sobrassada, bocí d’albercoc… i així fins a omplir-ne tota la superfície.

El major problema d’aquesta coca és que no només se’n pot menjar un bocí, per la qual cosa es recomana fer una bona passejada després de dinar en lloc de fer una becada. La coca que no s’acaba com a postres amb el cafè, és ideal per a berenar i matar les ganes de dolç.

foto

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s