“Les cuineres de Binissalem és un cant a la dona anònima”

Article d’Antoni Riera.

Sense la sentència “cuina és tradició” no es podria entendre l’essència del llibre Les cuineres de Binissalem, que el palmesà Miquel Àngel Barrios presentarà dijous que ve a la biblioteca de Manacor.

Barrios, directiu d’una empresa mul- tinacional, ha viatjat per mig món, i tran- sita des d’aquesta globalitat més rabiosa a la localitat més enfonyada. I és així que ha sortit aquest llibre, que forma part d’un projecte més ampli, molt més ambiciós que ell mateix titula “Les cuine- res de Mallorca”, fent la mateixa feina que ha fet a Binissalem per a cadascun dels pobles de l’illa.

“La cuina ens vincula a la terra, ens retorna a l’origen de la casa, del caliu familiar. Ens reunim a la cuina, hi feim vida, ens estimam a través de la cuina”, des d’aquest candor autèntic, Barrios defuig la idea d’un “receptari costumis- ta”. En canvi, sí que accepta una ànsia proteccionista del llegat culinari i antro- pològic de Mallorca, de les dones de Mallorca, i per això ha recollit aquestes receptes (al llibre n’hi surten 250, des- prés d’una tria important), perquè “allò que no compartim va morint”.

A la gènesi del llibre, però, hi ha el moment en què “no trobes ningú (ta mare, ton pare) a l’altra banda del telèfon per demanar-li aquella recepta o aquella altra”. Fins a aquell moment, Barrios,

com tants d’altres fills, havia apuntat en un paperet la recepta que li havia donat sa mare aquell dia per telèfon. L’autor pal- mesà es demana: “Qui està apuntant tota la cultura familiar, culinària… On van a parar totes aquestes receptes, tots aquests paperets perduts dins qualsevol butxaca?”. A partir d’aquí, Barrios entra en fase obsessiva i comença a recopilar “allò terrenal, ungible, humà, el que fa que ens estimem”.

Després d’un primer intent mig frus- trat de passar un qüestionari escrit a “les cuineres de Binissalem”, Barrios va entrar a les seves cuines, per agafar de primera mà la informació: “Tots els plats que sur- ten al llibre els he cuinats, llevat del plat d’eriçons de terra, que estan protegits, i no es poden caçar”. Amb el llibre, però, l’autor, a més de deixar constància d’un receptari extens, dona veu a aquestes dones, que han tengut esment del soste- niment familiar i econòmic i han sabut fer retre els recursos de què disposaven. Així doncs, l’elaboració del llibre ha anat acompanyada d’un caire confessional que queda reflectit en les receptes i que apor- ta una ànima peculiar, rara, diferent, a l’esquelet fred d’un receptari qualsevol: “En entrar amb ella dins la cuina, la cui- nera es destapa, s’obre i et conta que fa tres anys que no la toca, o que la seva manera de dir ‘t’estim’ és fer un frit que tira d’esquena per al seu home, que li ho agraeix anant a fer una bona sesta o anaal casino i deixant-li l’escurada”.

Les cuineres de Binissalem, les dones de Miquel Àngel Barrios, aquelles que han bastit amb la rialla, amb el somriure, amb la llàgrima i el cor reverdit les entranyes d’un llibre valent i tendre, s’han sentit “mestres, elles que es pensenque no en saben mai prou”.

Per a Barrios, que també escriu novel·la, si el seu lector ja sap cuinar, “en llegir el llibre, no ha de baratar la seva forma de cuinar perquè la forma bona és la de cadascú”. Una de les tasques de Barrios ha estat donar unes equivalències quantificadores a la manera de cuinar d’a- questes dones. “A Binissalem el sistema mètric decimal no existeix: tot són pol- sims, grapades, espolsades, just suaixí, en bastar basta, la farina que se begui, o una tasseta de vi d’un temps”. Justament, expressions com aquestes, marquen moviments i cadències, i és per això que l’autor posa esment especial en el llen- guatge, en les paraules que fan servir les cuineres per descriure textures, punts de cruixent i altres estats.

Cadències, paraules, temps alentit, ritme pausat. Hom pot pensar que la pro- posta de Barrios s’ancora en el passat i no es podria aplicar avui, amb la vida accele- rada que duim la majoria. En realitat, però, tot és posar-s’hi: “Qui no té 35 minuts per fer una coca, o un arròs?”.

Au, idò, fora por:davantal i fogons. I molt d’amor. Com les cuineres de Binissalem.

Texte d'Antoni Riera per a la revista Cent per Cent

Texte d’Antoni Riera per a la revista Cent per Cent

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s